Què s’hi dóna? Com m’hi apunto? Més detalls?
Oferim formació musical lliure per a totes les edats.
Oferim el pla formatiu reglat amb títol propi d’Instrumentista i Mestre Instrumentista, reconegut per la Generalitat. Oferim un ampli ventall d’instruments i d’assignatures teòriques que pots triar i combinar lliurement.
Oferim una formació pràctica basada en classes individuals, compartides, en grup i conjunts instrumentals.
T’oferim l’ocasió de participar en projectes i col·laboracions que et faran viure i protagonitzar el nostre paisatge sonor: la Fira del Cistell, cantada de nadales, Febre de Sons i Juníada
També pots aprofitar les activitats extraordinàries i grups estables. T’orientarem per tal que puguis seguir l’itinerari formatiu i fer els passos de cicle necessaris per obtenir els diplomes corresponents.
Com m’hi apunto?
PROCÉS DE MATRICULACIÓ
Has d’omplir el formulari que trobaràs a la pestanya FORMULARI DE MATRICULACIÓ i fer el pagament corresponent a nom de CLAU SCCL, al número de compte:
Caixa d’Enginyers 3025 – 0900 – 85 – 1400001845
A continuació envia’ns un correu electrònic a aulatradi@gmail.com amb el justificant o les dades de la transferència. Et respondrem amb les instruccions precises per acabar el procés de matriculació.
Si no podem resoldre alguna de les teves necessitats rescabalarem la part corresponent.
Més detalls?
FOLKLORE
La naturalesa de la música popular ve donada, sobretot, pel context que l’ha generat, que no és altre que el de la comunitat humana que la fa servir. En la mesura que es consolida i es perpetua per un ús social continuat i reeixit entre els membres d’una col·lectivitat, per petita que sigui aquesta, la música popular esdevé tradicional.
Aquesta assignatura pretén fer conèixer els temps i els espais on la música tradicional hi fa alguna funció, i també molts dels elements que la generen, la integren i la fan necessària. Es donen eines per tal d’assolir la base teòrica necessària i es farà una monografia de l’entorn proper a partir d’un treball de camp.
ORGANOLOGIA
Professor: Guillem Ballaz
Objectiu general: conèixer els instruments musicals i les seves relacions des de les diferents perspectives: històriques, socioculturals, interpretatives i físiques. Estudi de les diferents propostes de sistematització, classificació i nomenclatura; anàlisi sobre les morfologies tradicionals, els desenvolupament i transformacions de les tècniques constructives.
DANSA
La dansa i la música com a activitats humanes están tan estretament relacionades que d’alguna manera son la mateixa cosa. Això passa de manera molt evident en les cultures populars i tradicionals. Molts instrumentistes, intèrprets o responsables de formacions de so tradicional i popular exerceixen la seva professió al costat dels balladors: al ball de revetlla o de festa, a la dansa tradicional, a l’escena amb un grup dansaire, als balls de gegants i d’altres entremesos, etc.
És imprescindible que l’intèrpret de música tradicional experimenti amb el cos els requisits de la música funcional per la dansa. L’entesa entre músics i balladors serà més veritable, fluïda i intensa. L’assignatura aborda la dansa des de la perspectiva del músic que hi intervé. En definitiva, aquesta assignatura pretén obrir i ampliar el coneixement sobre el repertori de dansa tradicional catalana, oferint eines i recursos als sonadors i cantadors.
L’acompanyament d’aquesta assignatura es farà amb música en directe a càrrec de professors de l’Aula, i amb la participació eventual dels alumnes, com a complement formatiu integral de les assignatures instrumentals i de conjunt. L’assignatura normalment es fa en format intensiu de cap de setmana, i cada curs es proposa un equip formador diferent, format almenys per un mestre de dansa i el seu músic habitual, que siguin representants significatius de la seva tradició viva o reproposada.
CANÇÓ I POLIFONIA
Professor: Ramon Manent i Folch
Dins l’ensenyament dels instruments tradicionals la pràctica de la cançó i el seu coneixement complementen la formació musical dels alumnes.
La vivència del cant proporciona unes experiències que enriqueixen les facultats expressives i comunicatives dels instrumentistes a l’hora de tocar. A través de l’experiència del cant, aspectes com la musicalitat, el fraseig, el sentit rítmic, la intenció…, queden integrats en el comportament musical dels instrumentistes de tal manera que la pràctica instrumental en queda beneficiada.
D’altra banda la cançó, gràcies al seu aspecte lingüístic, abraça una diversitat de temàtiques que amplien el coneixement general de diversos gèneres (jota, ball pla, rumba, caramelles…), del país (geografia, fets històrics, formes dialectals, l’imaginari col·lectiu…) i del folklore.
La polifonia i el cant col·lectiu permeten que els alumnes s’introduexin a la pràctica de la música en grup d’una forma immediata i totalment relacionada amb la vivència personal.
LLENGUATGE
Professor: Guillem Ballaz
La música és un art que serveix per comunicar idees, pensaments i sentiments. Aquest art utilitza el so com a mitjà d’expressió.
Per tal de poder deixar constància escrita de la música que sonava, hom va inventar una manera d’escriure-la. El sistema de signes orals o escrits que s’utilitzen i que serveixen per expressar-se musicalment és el que s’anomena llenguatge musical. Aquest llenguatge ha anat evolucionant com a conseqüència de la trajectòria que ha anat fent la música al llarg de la història.
L’aprenentatge del llenguatge musical facilita el desenvolupament d’unes habilitats que ajuden a la interpretació musical i uns coneixements que afavoreixen la comprensió de la música.
El llengutge musical requereix un període de pràctica per tal de poder assimilar correctament el concepte (rítmic, melòdic, harmònic, dinàmic, formal…) a aprendre. Per això el seu aprenentatge s’estructura a partir de l’acumulació i combinació dels elements musicals més simples fins als més complexos.
L’aprenentage del llenguatge musical ha de contribuir al gaudi de la música.
CONJUNTS INSTRUMENTALS (mixt, específic)
Professor: Jordi Molina, Maria Puig
Tota persona que vol ser músic no només ha de saber tocar sol sinó que també ha de saber tocar amb altres músics. Aquesta habilitat, la de tocar en grup o amb altres músics, constitueix una part de la formació integral del músic i és tant important com el gaudi personal o plaer de l’intèrpret, l’enriquiment personal i l’estudi de la música, en general i a nivell individual.
Desenvolupar la capacitat de tocar en grup possibilita que la música compleixi una funció de relació social no només pels que toquen sinó cap al públic a qui es dirigeix.
Formar part i tocar amb un grup instrumental demana un resultat sonor sincrònic on es necessari la realització correcta del paper assignat. Per aquest motiu la capacitat d’adaptació, tant personal com musical, està sempre en joc.
FLABIOL I TAMBOR
Professor: Guillem Ballaz
El flabiol i tambor conformen un conjunt instrumental inseparable tocats per una mateixa persona. Aquest conjunt flauta-tambor es troba documentat a tot el món. Als Països Catalans el flabiol pren l’especificitat de ser una flauta de vuit o nou forats dels quals se’n toquen cinc amb una sola mà, quan a la resta del món la flauta només té tres forats.
El flabiol és un instrument de vent, generalment de fusta dura, de cap a vint o vint-i-cinc centímetres de llargada en les mides més habituals. És, doncs, un aeròfon bisellat amb conducte del tipus flauta recta.
L’acompanyament més usual del flabiol és l’anomenat bombo, un tambor pla del tipus redoblant que es troba documentat des de fa uns cent anys, i també el tamborí. Es tracta d’un tambor lleuger, de mides semblants en el diàmetre i la fondària amb l’aparell encordat. Podem trobar tamborins que van encordats directament a la pell i altres que treballen amb riscles.
El conjunt flabiol i tamborí constitueix en sí mateix un acoblament tradicional. Altres acoblaments propis del flabiol i tamborí són la cobla de flabiols, la mitja cobla, la cobla de tres quartans i al cobla de ministrers. També trobem documentació del flabiol acoblant-se amb altres instruments com el violí. Cal mencionar igualment la cobla de sardanes en la qual el flabiol i tamborí desenvolupen una morfologia i un estil interpretatiu específics.
El flabiol i tamborí pot participar també en formacions instrumentals de diferents característiques i gèneres: música antiga, música de cambra, folc, flabiol i piano, banda de flabiols, etc.
GRALLA
Professor: Ivó Jordà
La gralla és un instrument tradicional català aeròfon amb llengüeta doble i secció cònica.
Tot i que les primeres referències sobre la gralla no es troben fins a començaments del segle XIX, segurament que aquest instrument o un de semblant ja existia des de civilitzacions anteriors. L’ús de la gralla sempre ha anat molt lligat a algunes manifestacions de caire popular com les moixiganges, els castells i d’altres entremesos. Quan els castells prenen més protagonisme, cap als anys 1850, la gralla també en pren; per això quan aquests estan en la seva millor època, la gralla es desenvolupa tant a nivell d’instrument –aparició de les primeres gralles de claus– com a nivell de repertori. La devallada que van viure els castells, durant les primeres dècades del segle XX, fa que la gralla se’n ressenti i que les colles de grallers minvin espectacularment. A partir dels anys 70 i gràcies als castells, la gralla es recupera però ho fa més a nivell quantitatiu que no pas qualitatiu.
Fins fa una trentena d’anys aquest instrument s’aprenia per tradició oral. La societat actual utilitza altres camins per aprendre a tocar instruments tradicionals. Actualment el fet de tocar la gralla pot significar estudiar música tot tocant un instrument tradicional català i facilita conèixer i estimar la cultura catalana que en el fons és el que ens identifica com a poble.
TAROTA, TENORA I TIBLE
Professor: Àlex Vila
La tarota és un instrument de la família dels oboès populars (hautbois: fusta alta). Aquest instrument és la pervivència dins de la música tradicional i popular de la xeremia usada a la música culta occidental fins el segle XVII. Des del segle XII està documentat l’ús de xeremies al Casal Català i continuaran usant-se en el Renaixement, durant els segles XVI i XVII dins les cobles de ministrers al servei de les cases reials i nobles, i també a l’esglèsies i corporacions municipals. L’evolució cap a la música popular canvia el nom de xeremia a tarota o també prima al Rosselló. Les tarotes caigueren en desús a mitjans del segle XIX. La seva actual recuperació es produeix a primers de la dècada dels vuitanta juntament amb el flabiol sec i el sac de gemecs.
La tarota és un instrument aeròfon de tub cònic, acabat en campana o pavelló i amb embocadura de llengüeta doble. Té 6 o 7 forats melòdics i 4 o 5 forats d’afinació o ressonància. Antigament era feta d’una sola peça i tenia una o dues claus. En l’actualitat podem trobar diversos tipus de tarotes: la tarota tible o prima, tarota tenor o tenoret i la tarota cromàtica.
Com a instrument melòdic acostuma a tocar amb d’altres instruments. Les formacions tradicionals que li són pròpies són la cobla de tres quartans (flabiol i tamborí, cornamusa i tarota) i la cobla de ministrers, però també pot participar d’altres formacions instrumentals i gèneres: música antiga, folk, rock, etc.
La tenora i tible són els instruments populars contemporanis de la família dels oboès més representatius al nostre territori. Són presents a la formació instrumental autòctona per excel·lència: la cobla. En aquest cas estan aparellats i doblats. Complementa la dotació un flabol i tamborí, un contrabaix de corda i una formació de metalls a la segona línia.
SAC DE GEMECS
Professor: PerePau Ximenis
El sac de gemecs (o xeremia a Les Illes) és un instrument tradicional català del grup de les cornamuses.
Als Països Catalans el sac de gemecs es caracteritza per tenir tres bordons que estan situats a la part davantera del bot (penjant endavant); aquesta característica el distingeix d’altres cornamuses. El sac de gemecs està compost d’un bot de pell al qual hi van lligades altres peces de fusta: el grall, el bufador, els bordons. El bot pot anar folrat d’un vestit de roba a mode de guarniment i protecció.
L’afinació de l’instrument al Principat és Do, i a Les Illes és Do#.
La primera referència del sac de gemecs a Catalunya ens condueix al segle XII. Durant segles ha estat un instrument d’ús habitual en la música tradicional i popular dels Països Catalans. Els darrers sonadors del Principat van viure fins als anys seixanta del passat segle XX, mentre que a Mallorca la tradició de sonar el sac de gemecs no s’ha perdut mai i ha estat un punt de referència de la recuperació de l’instrument a Catalunya, que es produeix cap a 1980.
Tot i que el sac de gemecs pot sonar tot sol, el trobem formant part de la formació més característica de la música catalana: la mitja cobla, juntament amb el flabiol i tamborí . Altres formacions pròpies del sac de gemecs són la cobla de tres quartans o la cobla de ministrers. El sac de gemecs pot participar també en formacions instrumentals de diferents característiques i gèneres: música antiga, folc, noves músiques, electrònica, cobla de sacs, …
ACORDIÓ DIATÒNIC
Professor: PerePau Ximenis
Ara fa uns 180 anys van començar a inventar-se una sèrie d’instruments portàtils caracteritzats per una manxa que feia sonar un conjunt de llengüetes lliures metàl·liques. Aviat es van escampar per Europa i Amèrica, incorporant-se a la música tradicional de cada lloc, sovint desplaçant altres instruments més propis i antics.
La nombrosa família dels acordions la podem dividir en dos grans grups
- els unisonors (el més característic és el cromàtic amb teclat de piano) fan la mateixa nota en els dos sentits de la manxa.
- els bisonors (el més extès, l’acordió diatònic) fan dues notes per botó, una en cada sentit de la manxa.
A Catalunya l’acordió diatònic va ser molt popular a la primera meitat del segle XX, sempre tocat de manera autodidacta. Es va adaptar a la música del país, perdurant més en indrets rurals i de muntanya on, ell sol, podia animar el ball.
Actualment a Catalunya hi conviuen diferents estils i variants d’acordió diatònic. L’instrument que prenem de referència per al primer cicle a l’Aula és el diatònic de dues files, amb 21 botons, vuit baixos i afinat en Sol/Do.
VIOLA DE RODA
Professor: Guillem Ballaz
La viola de roda és un instrument de corda fregada on el so es produeix mitjançant una roda, generalment de fusta, accionada a través d’una maneta. Tradicionalment la caixa de ressonància pot tenir tres formes diferents; trapezoïdal, de guitarra o de llaüt.
Generalment disposa de tres o quatre cordes melòdiques manipulades a través d’un teclat. A més també hi ha dos altres conjunts de cordes. Els bordons, encarregats de fer el pedal harmònic i les trompetes (o populament mosquetes) encarregades de l’acompanyament rítmic. El músic escull quines cordes fa servir segons la ocasió i tonalitat
La viola de roda és hereva de l’antic organistrum (ja documentat al s. IX), instrument de mecànica similar però que havia de ser tocat per dues persones. Aquest primer instrument evoluciona fent-se més petit i manejable. Aquesta nova evolució es coneix com a simfonia (d’aquí que han quedat noms com samfona, o zamfona). Aquest instrument durant l’edat mitjana era eminentment un instrument cortesà, culte, però cau en desús a partir del s. XVI i és adoptat per la música popular.
VIOLÍ I VIOLA
Professors: Francesc Tomàs “Panxito” i Guillem Ballaz
Aquest instrument és sens dubte el més estès de la família de la corda fregada. La seva morfologia queda definida a partir del SXVI al Nord d’Itàlia i no serà fins al SXVIII que conegui una veritable expansió universal i que la seva família esdevingui hegemònica enfront de la de les violes. En el nostre entorn molt pocs violinaires de tradició oral, amb estils i repertoris autòctons, han arribat als nostres dies. Podem esmentar-ne dos entre els més representatius i estudiats dels vells violinistes del Pirineu: Peret Blanc i Pepito Farré. Però a més a més hi ha altres tradicions: a les rondalles del sud del País Valencià i comunitats veïnes, a les formacions de fandango a les Illes Balears, i a tot arreu de la nostra geografia, on hi trobem el violí com a instrument alternatiu d’un gran nombre de músics populars, prioritàriament de vent. A l’Aula retrobem el repertori d’aquests informants, junt amb d’altres fonts de l’etnomusicologia catalana.
Considerem que hem de reprendre l’herència d’un ús que sempre ha tingut l’instrument: l’eina per excel·lència dels antics mestres de dansa. Aquesta funció històrica està àmpliament documentada també en el nostre país, i en altres territoris ha donat pas a escoles tradicionals molt desenvolupades que hem de prendre com a referències contemporànies: estils que a partir del barroc popular han volat amb ales pròpies a les amèriques llatines, anglosaxones (en anglès, el violí en mans de les classes populars s’anomena fiddle) i francòfones, estils populars d’Europa Occidental i Oriental que sempre han alimentat i segueixen alimentant el violí clàssic, l’existència d’altres escoles “clàssiques”: món àrab, Índia…
El que es potencia a l’Aula és un aprenentatge basat en la transmissió oral, per tal d’adquirir un seguit d’habilitats: coneixement i interiorització d’un corpus de repertori tradicional català i forà, domini de les tècniques dirigides a poder utilitzar l’instrument amb autoritat rítmica (tempi correctes de cada gènere, intencionalitat d’atac, dicció clara); bona entonació en les tonalitats i posicions més importants, ús de recursos d’enriquiment (vibrats, ornamentacions, efectes d’arc, dobles cordes, etc), l’acompanyament rítmic, creació i repentització de veus d’harmonia i contrapunt, improvisació i autoacompanyament (integració de tots els elements, sense descuidar la percussió amb els peus i el cant simultani).
GUITARRA i GUITARRÓ
Professor: Francesc Tomàs “Panxito”
La guitarra té un pedigrí no gens menyspreable al nostre país, tant és així que ens podem considerar com a poble i com a territori un dels epicentres més importants d’aquest instrument. La seva enorme popularitat al llarg de les generacions és un fet demostrat, avalat a més a més per l’existència de mètodes d’acords, tractats, tabulatures i notacions que els nostres guitarristes anònims i coneguts ens han llegat.
El terme guitarra és d’origen grec i apareix ja al segle XI. En els darrers segles s’ha experimentat una translació de camp semàntic, ja que al que anomenem avui dia guitarra històricament s’hauria anomenat viola (de mà) i també vihuela, mentre que el significat de la paraula guitarra (cittern, cítara) estaria més a prop dels cistres (english guitar, guitarra portuguesa).
Dins d’aquest disseny curricular entenem com a guitarra qualsevol dels instruments cordòfons de la família dels llaüts amb fons pla i amb la forma més habitual de 8. La versió més estesa és la de sis cordes simples, de budell o material plàstic amb entorxat metàlic a les tres o quatre més greus. Aquesta versió de l’instrument és el model Torres, l’habitual en la música clàssica i flamenca. No obstant pot tenir perfectament més o menys cordes, tant simples com doblades. Aquí entren des de la guitarra d’estil barroc, l’anomenat guiterró de Ciutadella, les anomenades acústiques de 6 o 12 cordes, la clàssica de 7 a 10 cordes simples, l’elèctrica i moltes guitarres tradicionals d’arreu del món.
La guitarra es concep per a ser tocada normalment amb tècniques de dits, mans i ungles, eventualment també amb plectre. L’instrumentista pot fer puntejos, batements, rasgueig i percussions per complir funcions melòdiques, polifòniques i rítmico-harmòniques, en context de solo i conjunt.
Com a guitarró entenem qualsevol dels instruments familiars de la guitarra de mida més o menys petita que tradicionalment compleixen una funció rítmica i harmònica en registre agut. Principalment considerarem el guitarró anomenat mascle i l’anomenat femella, comuns a moltes comarques dels Països Catalans, i també els timples de Ciutadella i comarques de Castelló, avui en desús.
El guitarró complementa en un conjunt la guitarra, redoblant i subdividint més les estructures rítmiques, i sovint aporta al acords sons de color i tensions harmòniques, embelliments i molta vida.
Com a instrument d’acompanyament la guitarra i és un privilegi per la veu humana i esdevé habitual allà on es canta: cançó de taverna, rumba, caramelles, jotes, corrandes, cançons de ronda… El seu ús solista és habitual tant a la música de cambra com en estils musicals contemporanis de base popular (folk, bossanova, el jazz i el flamenc entre d’altres)
Ai, com ballaríem si hi hagués guitarró!
CORDÒFONS DE PLECTRE
Professor: Francesc Tomàs “Panxito”
Els instruments de doble corda pinçada constitueixen una amplíssima família amb presència a tot el món. Aquests instruments, d’origen àrab, tenen una fortíssima implantació en tot l’àmbit mediterrani i estan vinculats directament a la interpretació de la música popular i al folklore dels països que l’envolten. I Catalunya naturalment n’és un.
Al nostre país hi ha una llarga presència i tradició d’aquests tipus d’instruments tant pel que fa a la interpretació individual com col·lectiva.
Pel fet de ser de doble corda i tocar-se amb un plectre o pua, aquests instruments tenen un so i característiques que els fan especials. Les formes, mides i afinacions són variadíssimes segons el país de procedència. Aquí, els instruments d’aquesta gran i variada família, col·loquialment, els anomenem pernils per la seva forma.
L’ensenyament d’aquests instruments, que ja tenen el seu espai en els ensenyaments reglats, en l’àmbit de l’AMPT es realitza des de la vessant del patrimoni tradicional i popular. El seu ensenyament i aprenentatge es basa tant en un repertori com en tècniques ben diferents a les de la música clàssica. És a dir, sense oblidar la tècnica i basant-nos en un repertori vinculat a les músiques d’arrel del nostre país i de la Mediterrània, però també fent un tast del folklore d’altres indrets, es tracta de dotar a l’alumne (futur músic i/o mestre) dels recursos necessaris per explorar i explotar, amb gust, la versatilitat i possibilitats d’aquests instruments.
Per tant, l’objectiu és formar a l’alumne tant en la vessant tècnica com en la creativa i de participació, per tal que aquests instruments siguin eines àgils en mans dels seus sonadors i es puguin incorporar en tot tipus de formacions, fent papers tant de solista com d’acompanyament.
PERCUSSIÓ
Professor: Albert Garcia
En l’àmbit de les músiques de tradició oral dels Països Catalans la percussió hi està històricament present en dues grans vessants. D’una banda, els instruments membranòfons que sonen pel carrer en formacions instrumentals diverses, bàsicament el tabal que s’usa en els balls de diables i de foc, i la caixa que s’usa en els grups de grallers; ambdues formacions característiques del Principat. D’altra banda, els instruments idiòfons de percussió que sovint acompanyen la interpretació del romanço i la cançó tradicional.
A dia d’avui, però, les músiques, els músics i els instruments han trencat fronteres i interactuen per tot arreu barrejant cultures i formes d’expressió, eixamplant enormement el ventall de possibilitats sonores que les percussions tradicionals ofereixen. A banda, els instruments considerats “d’acadèmia”, que s’ensenyen des de fa temps en les escoles oficials, també interpreten músiques de tradició oral.
A partir d’aquestes consideracions l’enfocament de l’ensenyament de la percussió tradicional ha de contemplar els següents apartats:
1.- Els instruments que es toquen amb baquetes, la tècnica i l’aprenentatge bàsic dels quals és estàndard a les escoles de tot el món.
2.- Els instruments idiòfons propis del nostre àmbit cultural, empleats com a acompayants de la veu o com a instrumentació colorista.
3.- Els instruments de les cultures veïnes que hores d’ara ja estan presents en la música tradicional a casa nostra.
L’aprenentatge d’aquests instruments de percussió enriquirà la capacitat d’expressió musical de l’intèrpret i el proveïrà de perspectives culturals que no coneixeria d’altra manera. Donada la dificultat per dominar tots aquests instruments de percussió, cal establir especialitzacions en els nivells més avançats. És bo, però, conèixer i practicar, ni que sigui en un nivell bàsic, les possibilitats sonores i d’interpretació que tots aquests instruments ofereixen.
COR DE CANT TRADICIONAL
Director: Ramon Manent i Folch
La proposta consisteix en oferir als alumnes de l’Aula i a qualsevol persona interessada la possibilitat de formar part d’un cor estable en el qual la cançó popular i tradicional és treballa des dels procediments habituals en la polifonia tradicional: “cant a veus”, us intuïtiu de terceres, sextes paral·leles i bordons, interpretació sense papers a les mans i sense direcció visible, cohesió tímbrica com a base per l’afinació conjunta i l’empastament, consciència i transmissió de les components emocionals del cant, expressió vocal i corporal, individual i col·lectiva, moviments escènics compromesos amb la interpretació, etc.
El grup s’ofereix també com a eina pedagògica en el sentit de poder servir d’introducció als alumnes instrumentistes de l’Aula en la pràctica de la música des de l’organicitat de la pròpia veu. És a dir la mateixa funció per a la qual es va crear l’assignatura Cançó i Polifonia però en un règim de mes llarga durada.
El grup es prepara per a interpretar públicament el seus repertoris per la qual cosa és també una bona eina en l’adquisició d’una actitud segura i d’afirmació a dalt l’escenari.
D’altra banda els sistemes d’aprenentatge utilitzats estan basats sobretot en la oralitat, el mimetisme i la memòria – essent fidels així als mecanismes de transmissió i aprenentatge propis de la tradició- per la qual cosa el grup i cada cantaire adquireix una gran agilitat en les interpretacions en situacions d’animació fora de l’escenari o que requereixin espontaneïtat i desimboltura.
Altres valors de la proposta provenen del fet de considerar el cant coral polifònic com una eina eficaç d’integració social i d’esbarjo que crea un ambient propici a la comunicació, l’amistat, la tolerància i a gaudir dels molts beneficis formatius individuals i col·lectius del treball en comú.
PRODUCCIÓ ANUAL I ACTIVITATS EXTRAORDINÀRIES
A cada curs hi haurà un projecte temàtic singular, que servirà de pont cap a l’entramat social i de fil conductor del treball formatiu. Aixó contribuirà a fer que totes les persones implicades s’engresquin per un objectiu comú, i que de portes enfora tinguem més visibilitat. I com a complement volem arrodonir el projecte mitjançant una producció anual que tingui ressò i transcendència, amb el doble objectiu d’incentivar la nostra comunitat de persones militants de la música autòctona d’arrel i de fer-la créixer, tot plegat per ajudar a millorar el paisatge sonor de la nostra societat, objectiu fundacional de l’Aula de Música Tradicional i Popular.
AulaTradi de Salt 
Retroenllaç: Inscripcions pel curs 2012 2013 « aulatradi
Que tingueu de fer per començar a tocar la gralla O la tenora.
Has d’aconseguir un instrument i buscar algú que t’ensenyi. A l’Aulatradi el professor és l’Ivó Jordà.